Proemi de Nadal

Fotografia de Zita Vehil

Deixo enrere el primer cap de setmana en què, per primer cop en molt de temps, no he fet res de bo. No he corregit exercicis ni he preparat classes, perquè amb el material que tinc preparat ja m'arriba per avui dilluns i per demà dimarts. No he llegit ni una sola ratlla de paper imprès, ni he escrit una sola paraula. El fred, una certa imbecil·litat i l'apatia m'han atuït. S'esllavissa l'any, i jo amb ell. Decideixo aturar el llunÀtic per uns dies, i per això necessito un text proemial com aquest.

Als Reis els demano poca cosa. El darrer Serés, el Cheever complet editat per labutxaca, potser també em porten el Combray proustià. Veurem què decideixen, i fins on poden arribar.

Estic cansat de mi mateix, i de la gent. Temps de recolliment, d'anorrear-se en benefici d'aquest monstre polimorf que és la família. Tants apèndixs, tantes arestes. Però cada any ens en tornem a afartar, ens n'embafem (com amb els polvorons i els torrons). Com la vida mateixa, que no la trobem a faltar fins que no se'ns escola d'entre les mans, com quan se'ns acaba un llibre apassionant: maldem entre el desig de seguir llegint i l'horror davant la darrera pàgina, imminent.

Bones festes a tothom.

"Goig", d'Albert Ràfols-Casamada

Goig

Que rigui tot, núvols, ocells,
el vent dels arbres,
el fum, que rigui la rialla,
riu tu, cor meu!

Riu, riu terra feixuga i freda,
motlle de llum,
seca fulla que el vent s'enduu,
goig que comença.







Albert Ràfols-Casamada (1923-2009), pintor i poeta. "Goig" no és un poema que representi la resta de la seva obra, marcada per les formes avantguardistes i les metàfores basades en els colors i les imatges pictòriques, però és el meu homenatge a la seva recent desaparició. La pintura que l'il·lustra també és obra seva, anomenada "Abecedari".

"La plaça salvatge", de Tomas Tranströmer

En literatura, sobretot pel que fa a les llengües minoritàries, allà on no hi arriba la iniciativa privada ho ha de fer la pública. Més encara quan es tracta de traduir autors clàssics o contemporanis de vàlua incontestable. L’amic Josep Maria Pinto ha rebut el recolzament de Viena Edicions per publicar Combray, el primer llibre de la mítica obra de Marcel Proust, A la recerca del temps perdut. Només l’èxit de la proposta i la paciència editora diran fins a quants volums més s’editaran en català. D’altra banda, a la col·lecció de poesia de Perifèric Edicions apareixia l’any passat La plaça salvatge, títol del 1983 degut al poeta suec Tomas Tranströmer, un clàssic de les lletres escandinaves, que ha optat en ocasions al Premi Nobel, però que és la primera vegada que s'edita en la nostra llengua (i en castellà, pel que he llegit, només hi havia un sol llibre editat, avui dia fora de catàleg). Aquests buits inexplicables es van tapant de mica en mica; en aquest cas, l’ajut que la traductora, Carolina Moreno Tena, va rebre de la Generalitat Valenciana (qui, per cert, fa un treball esplèndid, com a mínim pel que fa al català literari que empra), va ser clau en l'aparició del text.

Hauria de passar a comentar-vos la qualitat del poemari, però ho faré de forma més breu en benefici d’aquests pencaires de les lletres, els traductors i les traductores, no només per vèncer els encàrrecs de les editorials amb solvència (donant-los com els donen marges de temps molt ajustats), sinó per les iniciatives personals, esgarrapant temps i ganes per desvetllar textos que estimen, i que volen veure en la seva pròpia llengua. Amb la incertesa, és clar, de si aconseguirà convèncer algun editor o editora perquè el publiqui, una tasca molt semblant a la de l’escriptor amb els textos de collita pròpia. El mes passat us parlava del poeta gal·lès R. S. Thomas, i en Jaume Subirana em comentava que tenia feta una tria de poemes traduïts, però que la velocitat i la dificultat de trobar editor en serien els frens més importants. Lamentablement, aquest no és un fet aïllat, i així és com ens manquen encara moltes grans obres de la literatura universal en nòmina.

I ara anem a La plaça salvatge, poemari dividit en quatre parts que té els seus moments més brillants en una sèrie de llargs poemes, entre els quals destaca el que dóna obertura, l'excel·lent “Breu pausa durant el concert d'orgue”. Aquest és l'instant en què el poeta evoca el món de fora, “el gran orgue”, impel·lit pel soroll del trànsit que penetra dins la catedral, i dirigeix el seu pensament cap al record, cap a la descripció de sensacions i reflexions: la vida és “aquest POTSER immutable”, i el món, inaprehensible: “i cada imatge del món és tan impossible com / el dibuix d'una tempesta”. Així, cadascú va fent dins seu la pròpia “enciclopèdia escrita”, “el llibre de les contradiccions”. “Del març del 79” introdueix el tema de la recerca poètica en el món. L'ús de paraules no implica l'existència d'un llenguatge concret, i per això el poeta marxa a “l'illa coberta de neu” (imatge preciosa de la pàgina en blanc), on hi troba les petges delicades d'un cabirol, i conclou que el llenguatge més bell no necessita de paraules. Finalment, la primera part acaba amb un parell de poemes que presenten instants copsats pel poeta (“La mirada de l'hivern”, “L'estació”), que ratifiquen el seu interès per aïllar escenes que obtinguin noves significacions dins l'espai poètic.

La segona part del llibre és formada per quatre proses poètiques de gran qualitat. En destacarem “Resposta d'una carta”, on a partir del retrobament d'una vella carta rebuda vint-i-sis anys abans articula una reflexió sobre el pas del temps: “el temps no és un tram recte, més aviat és un laberint, i si un s'arramba prou a la paret en el lloc encertat, pot sentir les passes apressades i les veus, es pot sentir a si mateix passant per l'altre costat”. Potser la tercera part és la més fluixa, perquè les imatges es fan més personals a través d'un llenguatge surrealista i, per tant, més indesxifrables, però ens deixa una de les “Postals negres”: "En plena vida la mort s'acosta / i pren les mides a l'home. La visita / s'oblida i la vida continua. Però el vestit / es cus a la callada".

Finalment, la quarta part es tanca amb una sèrie de poemes llargs que arrodoneixen la proposta del poeta suec. A “Còdex” parla dels “homes de nota a peu de pàgina, no de títols”, éssers que es va trobant en el “corredor profund” de la vida, que il·lumina amb la mà dreta amb què escriu, que “refulgeix com una llanterna”. A “Carrilló” hi apareix per fi la Plaça Salvatge del títol, un indret tristament famós de Bruges, on l'emperador Maximilià I i els seus seguidors van ser executats, i on Tranströmer arriba el 1982. Aquesta plaça és el símbol dels encreuaments vitals, “un sòl en ebullició, una gran superfície estremida, de vegades plena / de gent i de vegades deserta”. Una “plaça salvatge” que defineix perfectament el clima i la temàtica d'una obra gran, que ens descobreix una veu molt personal, forjada en la tensió entre vivències oposades, reflectides en gran nombre d'imatges impactants, però que no renuncia a la cruesa malgrat la desvetlla d'instants bells. Perquè la vida té aquests plànols d'existència tan diversos, sobreposats com els plànols històrics de la "Plaça salvatge", que concentra les matances del segle XV i les visites turístiques del XXI. Igual de contradictori i d'absurd que l'anonimat de Tomas Tranströmer per les nostres contrades.

La tasca llunàtica (Sobre la crítica, 2a part)

Quan mostres la teva personalitat en públic sempre apareixen antagonistes, detractors, persones amb qui no t’entens o que no t’entenen. És normal: els éssers humans, tot i ser gregaris i aplegar-nos molts cops en agrupacions, som ben variats en la forma d’opinar i de pensar. I a mi, és clar, des que mantinc el llunÀtic, m’han sorgit els meus, de detractors, cosa que denota de forma positiva que: a) em llegeixen, i b) no els deixo indiferent. M’han observat, però, el meu to excessivament conciliador, complaent, tebi. Fins m’han arribat a dir que en realitat, el llunÀtic tenia com a objectiu fer oposicions i mèrits per escriure a La Vanguardia, a l’Avui o a qualsevol altra capçalera amb suplement cultural! I és clar, els responc que, tot i no fer-ho expressament, seria absurd i deshonest per part meva no reconèixer que, com qualsevol altre lletraferit, el meu somni sempre ha estat publicar els meus escrits crítics i les meves poesies per tenir un espai en paper on guanyar lectors. Com uns quants centenars de milions d’éssers humans, vaja, que per això proliferen tants premis literaris arreu.

Però el desig de ser llegit no mou en mi res més que el desig de fer-ho tan bé com pugui. És absurd escriure per ser llegit si abans no hi ha hagut el motor personal d’escriure per a un mateix, imposant-se el repte de la reescriptura per arribar tan amunt com es pugui, en la recerca de la (inexistent) perfecció. En altres paraules: el desig de guanyar lectors és un efecte a posteriori. Ni em guanyo la vida escrivint ni ho faré mai, això també ho tinc clar. Publicar poesia i crítica no és pas un exercici amb vistes a fer-se un Rockefeller. I menys en català. Per això, amb la independència que m’atorga no tenir cap lligam econòmic amb ningú, al meu blog només hi parlo de les obres literàries que m’agraden. Abans que escriptor, sóc i seré sempre lector. I quan m’entusiasma un llibre, m’entra el deler de dir-ho als quatre vents. De tant en tant, m’emprenyo amb algun que m’ha decebut i també tinc ganes de contar-ho. La resta, si no surten per aquests verals és perquè o bé no m’han interessat prou per acostar-m’hi, o bé m’han semblat tan poc interessants que no vull perdre el temps comentant-los.

Ara bé: ja sigui cobrant o per pur plaer, aplico en els meus escrits un sistema de treball per evitar la manca d’argumentació sòlida o per evitar que no expressi vivament la meva impressió lectora. Aquest sistema es basa en una sèrie de preceptes que he anat adoptant al llarg del temps, i que van obtenir les seves bases més sòlides fa uns anys, quan vaig assistir a un curs sobre crítica literària consistent en conferències del crític d'El País Jordi Gracia, de l'escriptor Enrique Vila-Matas o del crític i professor Pere Ballart.

1. Respecte per la feina de l'autor. Acostumo a llegir-me els llibres amb un bolígraf i una llibreta al costat, per anotar tot allò de rellevant que ensopego. Sempre penso en el temps que haurà invertit aquella persona en el seu treball, i procuro no fer-ne judicis lleugers, justificant anguniosament fins l’aspecte més negatiu. Per tant, considero que cal tenir una actitud positiva, predisposada a analitzar i ressaltar els aspectes positius fins d'aquelles obres que no m'han convençut, per pura higiene: el maniqueisme (això és bo, això és una merda) no és un argument racional. La vida (i, per extensió, l’art) és plena de clarobscurs.

2. No tots són Cervantes i Carners. Vivim el nostre temps, sense possibilitat de perspectiva. Obsedir-se en buscar el nou Carner o el nou Pla, rebutjant tot allò que no arribi a l’excelsitud, és poc productiu, per no dir absurd. Un/a autor/a d’aquesta volada surt poques vegades. Durant l’any, però, es publiquen molts llibres, dels quals alguns estan prou bé, si no ens posem cotes tan altes com descobrir la nova baula dignificant de la nostra literatura. Hi ha públic que també vol llegir lectures contemporànies, i la feina del crític consisteix en destriar els que valen la pena. Per tant, cal llegir i jutjar amb la perspectiva del moment. Si volem literatura d’alta volada, o bé ens dediquem a esperar-la asseguts, o bé llegim els clàssics de què disposem. El temps ja anirà posant les coses al seu lloc. Quants autors que en un moment semblaven el cim literari del país no han acabat esdevenint un badall per a la posteritat, si no un fantasma oblidat?

3. Responc per les meves paraules. Quantes vegades no ens hem penedit de coses que hem dit a la impensada, o enduts per un sentiment visceral? Molts cops ens contradiem, perquè mantenir una coherència simètrica i equilibrada és un esforç inhumà. Per això, procuro que tot el que dic no m’avergonyeixi al cap de quatre dies. M’estimo les paraules que poso per escrit, perquè les he ponderat amb l’objectiu de triar les millors. Potser en el futur acabaré acceptant que en algunes ocasions vaig sobrevalorar o vaig desestimar equivocadament una obra, però no perquè hagi dit res que pugui ofendre o menystenir la persona que hi ha al darrera.

"Contes bàrbars", de Joan Esculies

Qui són els bàrbars, i per què representen una amenaça? A El desert dels tàrtars, Dino Buzzati fabula sobre la necessitat humana de viure sota la tensió d'una amenaça latent, tot i no ser real. Una idea represa per J. M. Coetzee a Tot esperant els bàrbars, però amb una nova volta de rosca: qui són els bàrbars, l'enemic o aquells que s'atorguen el paper de civilitzats? El personatge principal de l'obra de Coetzee acaba fastiguejat pel "barbarisme il·lustrat" de la seva gent.



L'efervescència i l'acidesa espurnejant dels set contes aplegats sota el títol Contes bàrbars neix d'aquesta mateixa reflexió. El manresà Joan Esculies es planteja una mirada oberta sobre la realitat que ens envolta, posant-se en la pell de personatges incòmodes: immigrants, suïcides, terroristes, magribins... La seva mirada transversal se submergeix en ambients i territoris variats (la menestralia manresana, les classes altes barcelonines, el poti-poti social de la Meridiana, la zona de l'Atles marroquina) per enfrontar dues o més realitats que viuen d'esquenes, i que d'aquest emmirallament ens ofereixen una aparença diferent a la que acostumem a tenir predeterminada. Esculies duu el joc dels miralls al límit de fer-nos relativitzar la realitat aparent, derivant fins i tot en una ironia fosca i inquietant: qui és realment el bàrbar? L'immigrant sense papers, un adolescent a qui ajuden els pares dels seus amics d'escola, o el govern francès que el persegueix? El terrorista, o el periodista que treballa com a cap de premsa de l'Organització sense cap escrúpol moral? El marroquí, o el nord-americà que cerca meteorits?

"los fòssils (al ras)", de joan todó

Molts cops he parlat per aquests verals de la literatura d’Enrique Vila-Matas per subratllar la, diguem-ho així, particular "poètica de l’individu" que defensa en les pàgines dels seus llibres. Un dels seus millors llibres, Doctor Pasavento, és l’exemple perfecte per comprovar l’interès en la desaparició de l’individu, i en com el joc literari pot ajudar l’escriptor a dissoldre’s dins el text gràcies a la confusió de les fronteres entre realitat i ficció, o a través de la multiplicació de les personalitats que se li atorguen al personatge. Altres autors europeus, citats o evocats pel mateix Vila-Matas, com Robert Walser, també parlen d’aquesta dialèctica de la desaparició. La literatura, segons com ho entenc, seria per a ells no pas el vehicle d’una construcció personal, no pas la constatació d’una mirada, sinó tot el contrari: la desaparició de l’individu rere les paraules, la disgregació de tot el que és l’individu per, a partir d’una mirada més general, deslligada del subjectivisme, acostar-se a la veritat de l’existència. O, si més no, per no ser tan pretenciós, a l'astorament davant d'aquesta.

Al poema “De què valdria”, llegim: “¿De què valdria que us digués la meva vida / amb tota claredat (...)?”. “No m’hi busqueu. Hi trobareu la vostra / cara, només.” Més endavant, a “Sense la nit”, completem una mica més el sentit: “Si no fos l’escriptura, / com ho faríem per desaparèixer?” Ambdós poemes formen part del llibre los fòssils (al ras), debut l’any 2007 de Joan Todó, compendi d’un treball esmerçat en els darrers deu anys, i que ens mostra una maduresa poètica envejable per tractar-se del seu primer llibre. Tot i correspondre a diverses èpoques de la seva vida, els poemes formen un volum consistent, de gran homogeneïtat, al qual, malgrat l’aparent to brusc i agrest del seu llenguatge, les successives lectures li van escrostonant les dificultats aparents per mostrar-nos-en el fons amb claredat. L’experiència de lectura, en aquest sentit, és rigorosa –el mateix rigor que s’aplica el mateix Todó a l’hora d’escriure–, però joiosa quan arribem a petjar el fons del pou.

El discurs de los fòssils (al ras) es basa en aquesta poètica de l’individu que assenyalava, basada en la necessitat de la poesia –la literatura, per extensió– no pas com una forma constructiva del jo fragmentat –proposta d’una línia ben diferent, sorgida de la “poesia de l’experiència”–, sinó el contrari: un enrunament de l’individu, un esmicolament de les seves vivències per objectivar-les i fer que el lector en sigui partícip. Dit d’una altra manera: mentre que en un poema del primer tipus partim d’un fet concret que, a través de la reflexió i la metàfora, ens el fa comú, a la poesia de Todó el fet és universal –“En la infantesa”, “Pors”–, i se’ns explica a través del llenguatge, creador d'una atmosfera i d'un seguit de visions, més que no pas a través d’una imatge. És aquí on trobem l’element més personal del poeta, el que sí que no li podem discutir com a propi, perquè el lèxic que utilitza és d’arrel dialectal ­­–el poeta és nascut a La Sénia–, farcit d’expressions col·loquials i de ruralismes.

Precisament, el ruralisme i l’urbanisme, confrontats i provocadors de l’estranyament, és un dels temes abordats per Todó. Sense anar més lluny, la llarga citació de Miquel Bauçà que encapçala el volum, i la prosa poètica amb què obre foc, “D’un altre temps”, ja ens posen sobre avís. I d’aquí les imatges de l’individu com a “ombra”, movent-se per un escenari hostil, incapaç d’adaptar-s’hi, d’entendre’l. Sí, aquí en Todó hi és present, com quan ens parla del poble i del camp sense donar dades concretes; però s’assegura de dirigir la veu, les interrogacions i les afirmacions a un “tu” o a un “ell”. Més encara: no es tracta pas d’una temàtica concreta, sinó d’un context per entendre el perquè d’aquesta mirada cansada, fastijosa. Perquè, com diu a “Estances buides” (les habitacions dels pisos i les estances interiors de cadascú), “habites la ferida”.

D’aquí que, amb un context tan hostil, Todó vagi cap al fons de si mateix (“Aquí dins teu”), s’estranyi per no poder reconèixe’s (“Un rostre lluny”, “Retrat”), i acabi per trobar-nos-hi a tots (“Tots som iguals”): “Tots coneixem prou bé l’avorriment”, així com la por i la solitud. “Tots som iguals. I aquest instant que és tendre, / ara mateix la nafra. En desglaç.”

Com diu a l’epíleg l’Antoni Martí, “el llenguatge no és per fer-lo aparèixer, o per comparèixer en ell i amb ell, sinó per desaparèixer en ell, també en forma de descripció dels espais on habitar.” I això, en Joan Todó ho aconsegueix relligant els poemes amb una homogeneïtat aclaparadora, una mena de discurs continu que ens va desenterrant els fòssils del viure –metàfora vàlida per al llenguatge emprat, com deia en Carles Hac Mor al respecte de l’obra–, deixant-los a la cruesa de la intempèrie, mentre ell surt d’escena tímidament, pel marge dret, per arrecerar-s’hi darrera i declarar-se un estrany al món, un estrany a si mateix. Ja fa tard la continuació.

"Les bicicletes de l'Havana", de Jaume Benavente

Per la meva tasca de docent, estic força acostumat a llegir novel·les juvenils contemporànies –que han anat substituint els clàssics moderns de quan jo estudiava– i a patir els seus excessos i defectes, provocant en ocasions que m’avorreixi sobiranament a canvi d’un esquer per als joves impressionables d’avui dia. Si no apareix en la trama sexe, drogues, urbanitat i/o elements fantàstics, la cosa costa molt d’empassar, sempre agitada amb contundència i precipitació, per competir amb l’oligofrènica imatge televisiva i cinematogràfica a què ens tenen acostumats els mitjans. Per això m’ha sorprès molt positivament l’aparició de Les bicicletes de l’Havana, de Jaume Benavente. Quan me’l va fer arribar per demanar-me l’opinió, poc em podia imaginar que la prosa de Viatge d’hivern a Madeira, Nocturn de Portbou o Llums a la costa podia adequar-se a unes exigències narratives menors sense perdre la seva qualitat i el seu interès.

Mario és un jove de setze anys que viu amb la seva família al barri de l’Havana Vella, a Cuba. Per sobreviure es dedica a la venda ambulant, gràcies a la bicicleta que li ha regalat en Jacobo Valdemar, un home gran, crític amb el govern castrista, aficionat a les velles pel·lícules i a les novel·les d’aventures, i propietari d’un taller de bicicletes. Un bon dia, però, la policia de la seguretat de l’Estat demana a Mario que espiï en Jacobo. En Mario no vol trair el seu amic Valdemar, però tem per les represàlies que puguin prendre amb la seva família.

Al voltant d’en Mario, però, hi apareixen altres personatges, un grup heterogeni i molt ben definit per Benavente, i d’entre els quals es permet el joc literari –l’aclucada d’ull per a qui conegui la seva obra– de recuperar l’Evelina Martinell, protagonista del relat “Els somnàmbuls”, dins el volum de contes L’ajudant de Kepler, premiat en els premis Recull del 2006. Tots ells dins un escenari molt ben dibuixat, l’Havana d’avui dia. De fons, la retirada del poder de Fidel Castro de l’any passat –amb les concentracions per demostrar la força del règim que es produïren en aquell moment– i el dia a dia dels cubans teixeixen un marc suggerent, que s’allunya completament de les obvietats habituals d’aquests llibres. En Mario no només descobreix com funcionen els intestins de la dictadura –els diversos tipus de repressors, l’espionatge i la delació, els realistes que fan el doble joc des de dins del Partit–, sinó que madura moralment a partir del dilema que li plantegen, ja que ha de prendre una opció –col·laborar amb el règim o ser fidel a l’amic– i acceptar-ne les conseqüències. I, és clar, de passada també descobreix l’amor. Tanmateix, l’estil del Jaume, una mica més planer que de costum, no renuncia a exposar els fets en tota la seva complexitat. Dic “planer” perquè el protagonista és un jove de setze anys, i malgrat la maduresa i el raonament que demostra en les seves decisions, no té la mirada adulta dels personatges d’altres treballs seus, homes i dones errabunds que busquen un recer del ritme marejant de la vida per reorientar-se, o per simplement deixar-se anar en una mena de bulímia malenconiosa. Vull dir que en cap moment trivialitza el material. En tot cas, Les bicicletes de l’Havana exigeix als docents un breu treball previ de posada al dia sobre la realitat de Cuba, perquè els termes Partit, Estat, castrisme i socialisme es puguin contextualitzar amb naturalitat.

L’ofici que demostra en Jaume com a narrador és sòlid, i en cap moment precipita els fets, sinó que deixa fluir la narració al seu ritme, molt més demorat i detallista al començament, com és habitual en ell, per anar introduint el lector en el context i en el clima de l’obra, així com en l’ànim dels personatges. I quan s’acaba la novel·la, els joves comproven que en una història com aquesta els herois no són pas els que fan grans gestes, sinó els que ajuden a anar provocant petits canvis en la realitat, i que en tenen prou amb la lluita diària per sobreviure i per resistir sense trair-se a si mateixos.

En Carles Miró (Sobre la crítica, 1a part)

Les dues darreres setmanes, el suplement de cultura de l'Avui ha incorporat la veu d'en Carles Miró, una aposta arriscada però que denota la voluntat d'oferir mirades més anguloses, més políticament incorrectes. Ho dic perquè en Carles és un home de criteri aspre, sarcàstic, mordaç, sense cap mena de manies per dir el que pensa. No té contemplacions amb ningú ni pèls a la llengua, cosa que l'honora. Als blogs Notes al marge i Sense parèntesis ja ho demostrava, i jo mateix era un lector fix dels seus comentaris, setmana rere setmana. Tot i que el meu caràcter conciliador i excessivament assenyat em fa ressaltar alhora aspectes positius i negatius amb el risc evident de semblar massa tou, tot i no coincidir amb moltes de les seves valoracions, llegir-lo és un plaer. És a dir, compleix la màxima d'Oscar Wilde respecte de la crítica: converteix els seus textos en petites obres mestres de l'entreteniment, per si mateixos. Per a Wilde, el crític té l'obligació d'enganxar els seus lectors com ho fan els novel·listes. Així, dia sí dia també, el Carles em feia gaudir d'allò més amb els clatellots que repartia a tort i a dret, i amb l'habilitat amb què ho feia, justificant i argumentant totes i cadascuna de les seves notes negatives. Això sí, amb el risc de retratar-se com un ogre i de representar el panorama de la literatura catalana actual com un femer (i és evident que no comparteixo ni l'una ni l'altra apreciació).

De vegades, però, observava alguns excessos en les seves crítiques que feien perillar la seva credibilitat, tot i que sempre restaven sota control. Tanmateix, amb la seva primera crítica que li llegeixo a l'Avui va arribar el pas en fals que em temia. Vejam: jo no sé pas si el David Castillo i els seus col·laboradors són uns sàdics o volien treure's de sobre un encàrrec obligat amb sentit de l'humor, però van i li donen el darrer Dan Brown a en Carles. U-a-u. Déu n'hi dó. Jo ja em fregava les mans pensant en el gec de bufes que li esperava al milionari multicopista del best-seller actual. I sí. El símbol perdut és, per a un suplement crític i rigorós com aquest, un nyap, i han triat algú adequat per dir-ho. Però... Quan en Carles té en Dan Brown caigut de genolls damunt la lona, quan la victòria és imminent, quan toca rematar-lo o ser magnànim, llavors arriba el gest sobrer. No calia mostrar d'una manera tan barroera el menyspreu, l'envaniment. Carles, ja no calia demostrar res més. "Els personatges són coherents amb la prosa que els sosté: estan desproveïts de tot atribut humà que pugui fer nosa. L'exemple més espectacular és cap al final del llibre." I, per justificar que l'argument és trampós, va i explica com s'acaba, desvetllant el misteri final (un cop d'efecte miserable, d'acord).

Arribats a aquest punt, ja sabíem que l'argument és d'una banalitat espaordidora, o el crític ens ho podria haver dit d'alguna altra manera. Però Carles, ho sento, tal com jo entenc la crítica això no es fa, no és de professionals. Et paguin o no, parlis d'una obra mestra o d'una abominació literària. Mai s'ha de revelar en una crítica cap element que posi en perill el descobriment de la trama per part dels lectors. Ni que sigui tan justificat com en aquest cas. És veritat que en una bona obra l'argument acaba essent secundari, per darrere dels personatges, de l'estil, de la força de la veu narrativa. Tanmateix, desvetllar una dada clau per justificar un argument no és un exercici noble. Vaja, que cal tenir cintura i donar algun marge de benefici al senyor Brown, per molt malament que em caigui. O si no, corres el risc de convertir-te en un dels dolents de cartró-pedra que poblen les seves trames. I, és clar, no faltar mai al respecte dels lectors de la crítica, siguin o no seguidors de l'escriptor, tinguin o no intencions de llegir el llibre.

Estripar, jutjar severament o mostrar desafecte sempre seran posicionaments que tindran el meu respecte sempre que estiguin bastits sobre el raonament intel·lectual, sobre unes lleis i uns mínims de professionalitat i de consideració. Potser sí que la literatura no és una cosa que ens hàgim de prendre tan seriosament. Però de vegades també ens prenem massa lleugerament la importància de les nostres paraules.

"Subjugat per les dòcils arrels"

Fotografia de Zita Vehil.

El desarrelament és una vivència emocional capitalitzada per les dones i homes que, al llarg de la història de les civilitzacions sedentàries, han patit un exili o una migració. Però si ens ho mirem des d'un cantó metafòric, tots podem sentir-nos desarrelats en alguna situació o aspecte de les nostres vides. Deslligats d'una realitat, incapaços de crear uns vincles. La nova plaqueta editada pels amics de Papers de Versàlia duu per nom Subjugat per les dòcils arrels, vers del poeta rus Óssip Mandelstam, i conté les visions diverses de vint-i-cinc poetes sobre l'ancoratge de l'ànima humana en una identitat i el preu que suposa perdre-la. S'hi troben entre d'altres les col·laboracions de Màrius Sampere, Jordi Pàmias, Dolors Miquel, Jordi Vintró o Jaume Creus. També hi trobareu una modesta contribució meva, el poemet "Fantasmes", gràcies a l'oportunitat que em van donar i que vull agrair a en Marcel Ayats i en Josep M. Ripoll, així com a la resta de components del grup. Tots ells, també participen en la plaqueta.

El proper divendres 27 de novembre, a les 8 del vespre, es presenta a la casa Taulé de Sabadell aquesta nova mostra de poesia, que es repartirà gratuïtament entre els assistents. Per a la lectura dels poemes hi serem alguns dels autors participants.

"Londres nevat", de Jordi Llavina

Fa uns anys, a començaments dels noranta, vaig llegir una crítica força interessant en motiu de la publicació d'un nou disc dels Rolling Stones. Segons el crític, després de dècades publicant i experimentant amb el seu so, els anglesos havien arribat a la maduresa afiançant-se en un estil característic i intransferible que, successivament, treballaven i aprofundien, cercant totes les seves possibilitats. Reblava el clau comparant-los amb els grans músics de blues, capaços d'anar fins a les arrels d'un gènere esgotat des de la seva fundació, però que encara era capaç de donar joies i alegries gràcies al bon fer dels bluesmen.

Amb Londres nevat, el nou recull de contes de Jordi Llavina, he tingut una impressió molt semblant. Aquí hi tornem a trobar totes les característiques que feia de Ningú ha escombrat les fulles el millor llibre que vaig llegir durant el 2008: el gust pel detallisme, la demora i fins suspensió del ritme, la contenció estilística, l'ús d'un llenguatge acurat... En tot cas, la maduresa que atorga el pas del temps a l'escriptor li serveix per polir la proposta, per estilitzar-la, i per introduir-hi algun element nou que doni més joc. Les sis narracions tenen com a nexe la recuperació de la memòria personal a través de l'evocació d'un personatge desaparegut, desvetllat per algun detall en forma d'objecte: "El branquilló de til·ler" que dóna nom al conte, el telegrama a "El cosinet andalús", la gorra de "Hand & Racquet", el xandall a "San Diego, en el record" l'estoig portadocuments gastat a "Un tal Amat". Tots els seus protagonistes s'encaren als fantasmes del seu passat, i és aquí quan Llavina aplica els seus recursos per submergir-nos en la seva emotivitat, en un estudi que oscil·la entre una ironia deliciosa i el drama quotidià, poc estrident però efectiu.

Per fer-ho més interessant, a Londres nevat assaja per primer cop una mena d'intrusisme demiúrgic, intervenint al llarg de l'obra d'una forma més directa que l'ús de la primera persona narrativa, i provocant la difuminació de les fronteres entre realitat i ficció. Fins on arriba el record, a partir d'on comença la ficció? Al capdavall, tant l'una com l'altra formen part del mateix plànol d'existència: "Qui és l'eixerit que decreta què és veritat i què és mentida, què és el que ha passat i què és el que ha deixat de passar?" (pàg. 100). "En una història, tot, absolutament tot és veritat. ¿No ho sabies? Des del moment que ho expliques, ho converteixes en real, i no només això, sinó també en cert. Tot s'acaba fent veritat." (pàg. 139).

Londres nevat és la confirmació de tot allò que ja vam veure a Ningú ha escombrat les fulles, una nova "dosi" narrativa per als amants de la prosa de Llavina i l'assoliment de la maduresa d'una veu personal i intransferible.